OCR
106 DESIDERI ERASME gent docta y que no recusan per jutges ni Persius ni Lelius' los trobo més dignes de compassiò que d’enveja, car llur existencia es una perpètua tortura. Afegeixen, cambian, retallan, deixan, prenen, reforjan, comunican, guarden nou anys; no ’s troban may satisfets d’ells mateixos, pagant ben carament una recompensa vana: la Gloria!... pagantla, no dormint, suant, atormentantse, malmetentse la salut, sortintlos arrugues als polços, perdent la vista fins a la cecitat; cayent en la pobresa, l'enveja, les privacions, morint d'una mort prematura, passant mil sufriments!... Sacrificis qu’eixos homens entenimentats han cregut que devien fer pera adquirir l’aprobacié de dos o tres lleganyosos. Al contrari, quina follía més dolça la del escriptor amich meu que, sense cap esforç, escampa sobre ’l paper tot lo que li ve a la pensa, tot lo que troba al bech de sa ploma... unes falornies que no més li costan tinta y paper. Sab perfectament que com més aseríes escrigui més apreciat será de la multitut, es a dir, dels ignorants, y no se li endona res de que tres sabiaços, llegint 1 Lucilus, poeta, diu que no escriu perque ’l critiqui gent sabia com Persius y Lelius, qu’ell no més vol ser agradable a la gent senzilla.