pides qui ho declara): Puna per la veritat,
l’altre parla segons les circonstancies. Té ’1
dò de cambiar lo negre en blanch, de dirne
una de freda y una de calenta, de parlar
d'una manera ambigua. Es ben de doldre
que ‘Ils Princeps ab tota llur grandesa no
escoltin may la veritat, veyentse en la dura
obligació de tenir aduladors en Iloch d’a¬
michs. «Es que ’ls Princeps tenen horror
dels qui parlan clar», potser me diréu, «y
si allunyan als virtuosos es perque temen
trobarne un que sia tan veridich que deve¬
gades li digui coses més veres que agra¬
dables». Ho concedeixo, pero l’exemple dels
meus folls es una proba de que saben aco¬
llir ab joia, no solament la veritat, sino fins
les injuries directes. Tal o qual dicteri que
en boca d’un sensat seria falta mortal,
proferit alegrement causa inefable gaudi.
La veritat té ’1 merit de plaure, si no s’hi
barreja res que sia ofensiu, y eixa manera
de procedir es un dò que ’ls deus solament
concedeixen als qui jo inspiro. Heus aquí
també la causa de que ‘ls esbojarrats sien
tan ben rebuts per les dònes, amigues na¬
turals del pler y la frivolitat. Ab elles, fins
les coses greus passan per facecies, per coses
de joch, tant eix sexe es enginyós, sobre tot
pera atenuar les seves faltes.