OCR
ELOGI DE LA FOLLIA 73 pides qui ho declara): Puna per la veritat, l’altre parla segons les circonstancies. Té ’1 dò de cambiar lo negre en blanch, de dirne una de freda y una de calenta, de parlar d'una manera ambigua. Es ben de doldre que ‘Ils Princeps ab tota llur grandesa no escoltin may la veritat, veyentse en la dura obligació de tenir aduladors en Iloch d’amichs. «Es que ’ls Princeps tenen horror dels qui parlan clar», potser me diréu, «y si allunyan als virtuosos es perque temen trobarne un que sia tan veridich que devegades li digui coses més veres que agradables». Ho concedeixo, pero l’exemple dels meus folls es una proba de que saben acollir ab joia, no solament la veritat, sino fins les injuries directes. Tal o qual dicteri que en boca d’un sensat seria falta mortal, proferit alegrement causa inefable gaudi. La veritat té ’1 merit de plaure, si no s’hi barreja res que sia ofensiu, y eixa manera de procedir es un dò que ’ls deus solament concedeixen als qui jo inspiro. Heus aquí també la causa de que ‘ls esbojarrats sien tan ben rebuts per les dònes, amigues naturals del pler y la frivolitat. Ab elles, fins les coses greus passan per facecies, per coses de joch, tant eix sexe es enginyós, sobre tot pera atenuar les seves faltes. 10