OCR
ELOGI DE LA FOLLIA 47 mar als soldats en un camp de batalla. Isòcrates, que componia discursos tan bells, may osà obrir la boca per curtedat de geni, y Cicer6 en persona, eix pare de l’eloqüencia romana, comensava sempre ‘Is seus sermons ab un tremolor de veu desagradable, semblava un infant ploricós. Quintilià diu qu’eixes febleses son mostra de que l'home conscient sab ferse càrrech del perill. Confessió que proba clarament l'incompatibilitat de la filosofia ab les bregues de la politica. Qué ferien, espasa en mà, eixos senyors que tremolan de por quan sols se tracta de barallarse ab paraules? Oseu donchs després d’eixos exemples, oseu lloar la famosa maxima de Plató: «Les repübliques serien ditxoses si ’ls filosofs governavan, o si ’ls qui governan fossin filosofs»..., al contrari, si consulteu als historiadors veuréu clarament que ’l major desastre pera un Estat es de câure en mans d’un filosof, d’un erudit, y ‘ls dos Catons, al meu parèixer, ne son un exemple esclatant. L'un per les seves insensates denonciacions pertorbà la República, laltre per haver defensat ab massa ciencia la libertat del poble roma, l’anorresa del tot. Afegiu l’exemple dels Brutus, dels Cassius, dels Gracus y ’1 del mateix Cicer6 que no