mar als soldats en un camp de batalla. Isò¬
crates, que componia discursos tan bells,
may osà obrir la boca per curtedat de geni,
y Cicer6 en persona, eix pare de l’eloqüencia
romana, comensava sempre ‘Is seus ser¬
mons ab un tremolor de veu desagradable,
semblava un infant ploricós.
Quintilià diu qu’eixes febleses son mostra
de que l'home conscient sab ferse càrrech
del perill. Confessió que proba clarament
l'incompatibilitat de la filosofia ab les bre¬
gues de la politica. Qué ferien, espasa en
mà, eixos senyors que tremolan de por quan
sols se tracta de barallarse ab paraules?
Oseu donchs després d’eixos exemples,
oseu lloar la famosa maxima de Plató:
«Les repübliques serien ditxoses si ’ls filo¬
sofs governavan, o si ’ls qui governan fos¬
sin filosofs»..., al contrari, si consulteu als
historiadors veuréu clarament que ’l major
desastre pera un Estat es de câure en mans
d’un filosof, d’un erudit, y ‘ls dos Catons, al
meu parèixer, ne son un exemple esclatant.
L'un per les seves insensates denon¬
ciacions pertorbà la República, laltre per
haver defensat ab massa ciencia la li¬
bertat del poble roma, l’anorresa del tot.
Afegiu l’exemple dels Brutus, dels Cassius,
dels Gracus y ’1 del mateix Cicer6 que no