Page 237 [237]
ELOGI DE LA FOLL{A 169
LXVII. Pera demostrarho vos diré so¬
lament que eixa mena de felicitat suprema
no es res més que una exaltacié. Lo que diu
Plató, de que ’1 deliri dels amants es la feli¬
citat més dolça, ve a ser lo que jo dich. En
efecte, qui ama ardentment no viu en ell,
sino en la persona amada, y quant més se
desprèn d'ell mateix pera indentificarse ab
aquell ser adorat, més ditxós se sent. Quan
l’ànima ’s vol despendre del cos y que ja no
regeix los seus òrguens, es evident que hi
ha deliri..., y sinò qué significarian les frases
vulgars de Está fora de si. Torneu en vos.
Reporteuvos? Es donchs evident que quan
més perfecte sía lamor, més lo deliri serà
profond y deliciós... Y en què consisteix eixa
vida dels benaventurats, per la qual sospi¬
ran les animes piadoses? L’esprit tot potent
y victoriós haurá anorreat lo cos y a la ve¬
gada serà anorreat per eixa Inteligencia
Sobirana que li es infinitament superior;
d’hont resulta que l'home integre serà fora
d’ell mateix y que no més a condició de no
ser ell, podrà fruhir les dolçures inefables
del sobirà bé que ho concentra tot en ell.
Es veritat queixa beatitut absoluta no
tindrà lloch fins que l'ànima reprenent la
seva antiga carn frueixi de la vida perdura¬
ble; pero com sía que la vida dels creyents no
22
Quod qui¬
dem magis
perspicuum
fiet...