tre tedlechs se m’hagin encomanat alguns
granets de teologia. Priap, eix Deu de fusta
de figuèra, no ha retingut uns quants mots
de la llengua grega mentres son amo llegia?
Y 'l gall de Llucia, freqiientant als homens,
no consegui expressarse clarament? Comen¬
cem donchs baix eixos ditxosos auspicis.
Se troba escrit en lo primer capitol de
l’Ecclesiastes: lo nombre dels folls es infinit...
y eix mot infinit no vos sembla voler indicar
la totalitat dels homens, a l'excepció d'una
infima minoría de qui ningú s'adona? Jere¬
mías es encara més esplícit quan diu en lo
Capítol X: tothom ses tornat foll per sa propia
saviesa, quan atribueix la saviesa a Deu y
deixa la Follia als homens. En altre passatge
anterior havía dit: que l’home no ’s glorifiqui
de la seva saviesa... Y per què, preguntarém
a excelent Jeremías, per què vedar a l'home
glorificarse de sensat? Per la senzilla rahó,
respondria ell, de que l'home es foll. Tor¬
nem a l’Ecclesiastes: Quan diu Vanitat de
vanitats, tot no es més que vanitat, sèmblam
claríssim lo que vol dir: que la vida humana
no es més que un joch de folls. També con¬
firma la sentencia de Ciceró tan alabada: la
terra está plena de folls; y eixes enrahonades
paraules de l’Ecclesiastes: Lo foll es cambiant
com la lluna, lo sensat es permanent com lo