OCR
ELOGI DE LA FOLLÎA 109 a la vora d’ells venen los dialèctichs y ‘ls sofistes; bestioles més sorolloses que l’aram de Dodona, y qual xerrameca es superior a la de vint comares de les més xerraires... y encara, lo de ser xerraires se ‘Is podria perdonar si no fossin querellosos... Per un no res se disputan y, sovint, de tant discutir surten de la veritat...; mes ‘l'amor propi ‘Is fa ditxosos, y armats de tres silogismes se barallan ab no importa qui, sobre no importa què. Llur obstinaciò ’1s fa invencibles, encara que tinguin per contrincant a Stentor en persona. LII. Després d’ells venen los filosofs, venerables per llur barba y ‘1 Ilur manteo. Se diuen sensats y comparan als qui no son com ells, a sombres voladores. Quin suau deliri quan s’empescan uns mons innombrables, quan amidan ab lo dit pole o ab una beta lo sol y la Iluna, los estels y les esferes!..., quan esplican les causes del trò y dels vents, dels eclipses y d’altres fenémens inesplicables! Semblan, en veritat, uns secretaris del Constructor del mon arribats tot ara del sagrat concell dels deus... y lo graciós es que no saben res de cert, essentne proba les disputes qu’entre ells se suscitan. No saben absolutament res; Sub hos prodeunt Philosophi, barba pallioque verendi...