OCR
96 DESIDERI ERASME «Si (diréu vosaltres), però lo cert es que no s’aixecan temples a la Follia, que no ’s fan sacrificis en son honor.» Es veritat, ho confesso, y ja vos he dit que no m’esplico semblant ingratitut; pero, bona persona com soch, no me ’n ofench; y, ademés, no puch envejar semblants homenatges. Per què reclamar un gra d'encens, una polsada de farina, un boch, una truja, quan tots los mortals en tot lloch me reveran de la manera que ’ls teòlechs reconeixen més principal? Hauria d’envejar a Diana los seus altars regats de sang humana! Jo ’m trobo molt religiosament honrada veyent que tothom me porta en son cor, m’imita en sa conducta, se sembla a mi en la vida. Eix culte no ’s veu sovint entre ’ls Christians. Quants ne veuréu qu’ofereixen a la Verge mare de Deu una candeleta, que de res li serveix, en plé mitj dia!, y en cambi, quant pochs los qui s’esforsan a imitarla per llur modestia, llur castedat, per llur amor de les coses del Cell... Eix es, no obstant, lo culte verdader, l’únich que sería agradable a Sants y Santes. Y, després de tot, perquè ’l necessito jo un temple? Que no tinch tot l'Univers hont se madora? Tinch devots per tot hont hi ha homens, y en quant a les pintures, a les