OCR
Igitur ut ad fatuorum feicitatem redeam... At hic rursus obganniunt mihi rane Stoicæ Nihil, inquiunt, miserius insania. 74 DESIDERI ERASME XXXVII. Mes tornant a la ditxa dels aixelebrats, repareu que, després d’haver passat llur vida en lo si de tots los plers, sense temer ni sentir la mort se ’n van dretament als Camps Eliseus pera divertirhi ab llurs acudits les animes piadoses y vagatives. Compareu llur destí al dels homens prudents y savis. Quin es lo model de prudencia que voleu oposarme? Un home qu’hagi usat la seva infantesa, la seva adolescencia en l'estudi de les sciencies, ‘qu’hagi perdut los seus anys més hermosos en les vetlles, afanys y suors, que durant tota sa vida no hagi johit de res del mon; sempre parcimonids, pobre, trist, cap-ficat, sever y dur pera ell. mateix, odiós y desagradable pera ’ls altres, palit, aixut, valetudinari, lleganyés, vell y malaltis en edat no extremada, deixant la vida avans d’hora, encara que la mort sia ben poca cosa per qui may ha viscut. Eixa es la vera efigies del varé prudent. XXXVIII. Me sembla ohir altra vegada les granotes del Pòrtich!. «No hi ha desgracia major que la demencia», sento que cri1 Los sofistes eran anomenats granotes d’ Egipte ó del Portich á causa de llur monòtona canturia.