veyeu a Socrates en persona que l’oracle
d’Apolo ha declarat stultament 1’ unich
home sapient y just y que, volent parlar en
püblich, no recordo a propòsit de qué, feu
esqueixar de riure a tot l’auditori. No obs¬
tant, donà proba d’un relatiu bon seny no
adjudicantse ’l títol de savi (que solament
deuría ser atribuit a Deu) aconcellant als
qui cultivan les ciencies que no ’s fiquéssin
en politica, si bé lo millor qu’hauria pogut
fer hauria sigut afirmar que pera viure en
home, cal renunciar a tota mena de savie¬
sa... No fou ella, la virtut incorruptible, la
que ’l feu condemnar a beure la cicuta?
De tan filosofar sobre ’ls núvols, sobre les
idees; de tan mesurar les potes de puça; de
tan admirar lo brumerot de les vespes,
ignorà completament tot lo que interessa
al comú viure...
Son deixeble Plató prengué la paraula
pera salvarlo... bell advocat vos asseguro!
Aturdit pels -clams de la gentada no sapi¬
gué pronunciar la mitat del primer periode
del seu discurs.
Y què direm de Theophastres (qual nom
vol dir eloqüencia divina) que un día pro¬
posantse arengar al poble no ’s trobà la
veu, romangué com si vegés al llop... Aquell
si que hauria sigut l’home indicat pera ani¬