Queso num
quemquam
amabit, qui
ipse semet
oderit?
l’obrer del patré, l’amich de l’amich, l'hoste
de l’hostaler, si no s’enganyavan reciproca¬
ment, si no s’adulavan, si no feyen la vista
grossa quan calia ferla, si no s’untavan
una mica ab la mel de la follia. Tot aixo
vos sembla estrany, donchs heus aqui lo
que encara ho es més.
XXII. Dieume: l'home que s’odia a si
mateix pot estimar als altres? qui esta des¬
content d’ell s’avindra ab un altre? qui
s’esta morint de tedi rejohira al seu vehi?
Certament pera dir que si, caldria ser més
foll que la Follia y si volien exclôurem,
en lloch de soportar als altres, la gent se
detestaria, trobarian llur desti nafrant, se
ferien nosa a si mateixos.
La natura, en molts cassos, més ma¬
drastra que mare, ha gravat en l’esprit de
l'home y, sobre tot dels més sensats, una
inclinacié a estar descontent d’ell mateix
y a admirar als altres; d’hont resulta que
totes les ventatges, tot l’agrado, tot l’encis
de la vida s’entela y desapareix. De qué
serviria la bellesa, eix rar present dels deus
si se la deixés mustigar? Qué es de la jo¬
ventut si ’l llevat del tedi, propi de la ve-’
llesa, la corromp? La primera regla, no
solament de l’art, sino de totes les nostres