oposo; però reconegueu en ell una certa
sinceritat. Què hi ha més propi de la Fo¬
lía que ser nunci dels seus propis mèrits,
que trompetejar arreu ses propies alaban¬
ces?! Donchs qui millor que jo podrà fer
mon propi elogi?... a no ser que per atzar
algú pretengui conèixem millor que jo ma¬
teixa.
Fins me sembla que, adhuc alabantme,
dono probes de major modestia que no pas
certs personatjes que, no gosant alabarse
ells mateixos, prenen a soldada alguna Musa
parladora perque ’ls encisi ab la dolça
fumerola de pagats elogis... un embull
de falornies que l’humil personatje escolta
ab posat modest, però tot estarrufant ses
plomes, fent la roda com lo pahó, dressant
la cresta com lo gall, mentres lo seu adula¬
dor segueix comparantlo a una Divinitat,
sabent que n’es l’antipoda, qu’allò que fa
es ornar la gralla ab plomes manllevades,
voler fer blanca la pell d’un Ethiopi?,
transformar una mosca en un elefant3.
Seguiré donchs lantich proverb: «si ningú
talaba, alábat tu mateix»; car, parlantvos