llengües, estudià Jurisprudencia... s’ana fent
un home sério!.
Un dia li escriuen dientli que ja es liure,
que la seva estimada es morta... y ’] pobre mi¬
nyó, al llegir tan crudel noticia (falsa), somicant,
fents’ho repetir moltes vegades, acaba pera re¬
nunciar al mon, a ses pompes y a ses obres...
entra en Religió, rep ordres sagrades, se fà Ca¬
pella!
Pero l’home s’anyora, anyora ’ls sitis hont ha¬
via sigut ditx6s, y quan menys l’esperavan, se
presenta al seu poble, trobantse... ab un fill que
no pot llegitimar, ab una estimada que no pot
fer sa muller.
1 Serio y seria son mots tan catalans com amor y furor,
casa y cara; mes alguns modernistes, pera fer més catala¬
nesch han adoptat fa uns qúants díes seriós y seriosa, que
son un flagrant galicisme. En hora bona que ’s prenguin de
les llengues extrangeres mots que ‘ns manquin, car també ’ls
escriptors extrangers ens prenen paraules nostres; pero la
mania, la stulticia de no usar certes paraules catalanes, sen¬
zillament perque tenen igual forma gráfica que ’1 mateix
mot en castellà, es una petitesa, una cosa ridicola. Ab l’agra¬
vant, en eix cas especial, de que la terminació os en català
dona sempre un sentit extensiu. Aixî verdés vol dir quasi
vert, tirant a vert; blavós quasi blau; negrós, no del tot ne¬
gre, y, de consegüent, seriós voldria dir quasi serio. Observi
qui més partidari sía del seriós, si may cap català, al parlar
seriament, diu: va de seriós, parlava de seriós, sino va de se¬
rio jcreguim!, li parlava seriament. Advertint que eixos mo¬
dernistes cometen l’inconsegiiencia de escriure el, article
castellà, en lloch de lo, que sempre s'ha escrit en la nostra
lengua.