OCR
ELOGI DE LA FOLLÎA 113 tant estranyes que les sentencies dels estôichs, tractades de paradoxes, comparades ab elles, son cosa Ilisa y planera. Per exemple: «quin pecat es més gros, occir un milenar d’homens o remendar, en diumenge, la sabata d’un pobre?; val més que tot s’enfonsi, com se sol dir, o articular una mentida per lleu que sía?» Eixes subtilitats tant subtils ho resultan encara més a causa dels sistemes innombrables dels escolàstichs, de manera, que podriau eixir més facilment d’un laberinte que de les tortuositats dels Realistes, dels Nominalistes1, dels Thomistes, dels Albertistes, dels Ockanistes, dels Scotistes... Advertint que no cito totes les sectes; parlo solament de les principals. Totes elles fan una tal disbauxa d’erudicié y de dificultats, que ‘ls Apòstols necessitarian un altre Esprit Sant que ’ls inspirés si tenien de discutir sobre tals materies, ab eixa nova mena de Tedlechs. Sant Pau era home de fè, però quan ha dit: La fè es lo fonament de les coses que debem esperar y una convicció plena de les que no veyem?, la seva definició no es doctoral. 1 Los Nominalistes preteníen que les idees abstractes no eran sino sers de rahó, per oposició als Realistes, que ’1s hi atribuíen existencia real. 2 2 Epist. als Hebreus, XI, 1. 15