del parricidi, del inceste, del sacrilegi o pera
enfonzar en les consciencies dels culpables
les terribles sagetes del remordiment. L’al¬
tra demencia, la qu’es emanacié meva, no
causa més que beatituts y ’s produeix cada
vegada que una dolça ilusió deslliura l’es- `
prit, precipitantlo en un occeà de delicies.
Eixa ilusió es la que Ciceré en ses Jletres a
Atticus implora com un gran favor dels
Deus, a fi de poder oblidar les desgracies
que l’atuheixen.
Aquell habitant d’Argos que passava ses
hores al teatre, tot sol, rihent, aplaudint,
transportat d’entusiasme per unes obres que
li semblava veure representar, no era tant
insensat com semblava, car, llevat la seva
alucinació, practicava tots los devers de
la vida, era complahent ab los seus amichs,
condescendent ab sa muller, indulgent ab los
seus esclaus, no s'indignava per un’ànfora des¬
tapada, y com fos que la seva familia con¬
seguis guarirlo de lo que semblavan follies,
quan l’home ’s trobà remès en la plenitut
de son judici se planyé dient: «Per Pollux,
ara mheu mort, amichs. No mheu curat,
m'heu tollit la ditxa, despullantme per força
de les meves fantasies»’. Y tenia rahd, los